Estiu 1993 ha estat la sorpresa de la temporada i una de les pel·lícules més ben rebudes de l’any, tant pel públic com per la crítica, a casa nostra i a l’estranger. Es tracta d’una òpera prima molt personal, ja que es basa en la pròpia experiència de la seva creadora, la guionista i directora Carla Simón.

A Showrunners BCN vam tenir la sort de conèixer de ben a prop la cineasta i el procés creatiu de la pel·lícula, en una de les nostres openclasses de guió. Simón va fer una xerrada a la qual van assistir més de 50 persones apassionades pel cinema. Una trobada de més de dues hores en què la participació dels assistents va ser clau.

blanc

UNA HISTÒRIA BASADA EN FETS REALS

Impossible no crear un ambient de proximitat i de complicitat des del primer moment. Carla Simón va començar l’openclass projectant-nos fotografies de la seva infantesa: ella de petita, imatges de la seva mare, dels seus pares adoptius, de les reunions familiars, de la seva nova casa a la Garrotxa… La cineasta va compartir amb nosaltres un material molt personal: el que li va servir per agafar idees per la pel·lícula.

Simón va adonar-se que sentia la necessitat de parlar de la pèrdua quan estava estudiant a la London Film School i va fer el seu curtmetratge titulat ‘Lipstick’, que ja tocava aquest tema. I amb ‘Estiu 1993’ va voler parlar de l’enfrontament amb la mort des de la seva experiència personal.

Però Simón era molt petita quan tot va succeir i tenia records molt difusos de tot el que va passar. Així que per crear la pel·lícula va entrevistar la seva família, va recuperar fotografies de l’època i es va documentar sobre el procés que viuen els nens adoptats per tal de construir el viatge de la Frida.

Malgrat basar-se en una història i en uns personatges reals, el que succeeix a la ficció no reflexa al 100% el que va viure Simón de petita. Més que explicar els fets de manera exacta, la directora ha volgut transmetre les sensacions i les emocions que ella i la seva família van viure en aquesta situació.

Així doncs, el viatge de la Frida conté elements ficcionats però que serveixen per parlar d’una experiència real i per connectar amb el públic des de l’honestedat, la senzillesa i l’emoció.

blanc

L’ESCRIPTURA DEL GUIÓ

Encara que sembli mentida, la primera versió de guió la va escriure en només una setmana. Simón ens va assegurar, entre riures, que “és una cosa que no tornarà a passar mai més”. Però evidentment, fins que el guió no va ser definitiu, el procés d’escriptura va durar molt més temps.

Van haver-hi moltes versions de guió i una de les apostes decisives va ser la de triar el punt de vista de la Frida per explicar tota la història. En altres versions, l’autora es va plantejar parlar des de la perspectiva de la família sencera, però finalment va decidir que el públic havia de veure el film a través de la mirada de la nena.

Quan el projecte encara estava en fase de guió, va ser seleccionat per un seguit de prestigiosos laboratoris d’escriptura, com ara la Berlinale Script Station (del festival de cinema de Berlín), el programa Ekran de Polònia, el Sources 2 de Barcelona o la beca de guió de la SGAE.

Aquests tallers van ser molt importants per fer avançar el projecte, per estructurar-lo i per acabar de donar-li forma. El feedback sempre és necessari, però potser encara més en aquest cas: en tractar-se d’un projecte tan personal, era imprescindible tenir una visió externa i experta. Però Simón també creu que no totes les opinions són vàlides, i que finalment és l’autor qui tria què és bo per la seva pel·lícula.

D’entre tots els documents de treball que ens va mostrar la cineasta, el que més ens va cridar l’atenció és el mood board: una selecció d’imatges, clips de vídeo i músiques que transmetien l’essència d’ ‘Estiu 1993’. Per aquells que ja l’havíem vista, realment vam tenir la sensació de revisitar la pel·lícula, amb diferents imatges.

EL TREBALL AMB ELS ACTORS

El procés de càsting va ser complicat perquè calia trobar unes nenes que tinguessin talent per la interpretació, que encaixessin amb els personatges i que aguantessin el ritme del rodatge. També era important tenir en compte la dinàmica generada entre les dues: no havien de tenir una relació d’amistat, però tampoc s’havien de portar malament entre elles. Finalment, la tria de la Laia Artigas i la Paula Robles no podia ser més encertada.

Una dada curiosa és que les nenes no es van arribar a llegir mai el guió; sobretot la petita, perquè ni tan sols sabia llegir en el moment del rodatge. Així doncs, com es van preparar les escenes?

La manera de treballar amb elles va ser als assajos. No només van preparar escenes pròpies de la pel·lícula, sinó que van interpretar situacions anteriors als fets del film, com ara quan ingressen la mare de la Frida a l’hospital o el moment de la trucada en què l’Esteve (David Verdaguer) i la Marga (Bruna Cusí) s’assabenten que la mare de la Frida té el sida.

blanc

EL RODATGE I EL MUNTATGE DEL FILM

Durant el rodatge, la cineasta ens va explicar que parlava constantment mentre la càmera gravava les escenes, i els hi donava indicacions a les nenes com ara “explica-li això” o “digues allò altre” perquè  aquestes sabessin en tot moment com havien de reaccionar. I més tard, a la sala de muntatge, la veu de Simón va ser eliminada.

La directora ens va explicar que moltes coses del guió van anar canviant: en preproducció, durant el rodatge i a la fase de postproducció. És aquí quan ens va dir això de que “el procés d’escriptura està sempre viu”.

Simón va confessar amb certa recança, que va haver de renunciar a certs moments que ella creia importants pel film. Però la part positiva és que moltes altres situacions que a priori no semblaven tan potents, van guanyar molta força.